Virus, mitjans d'”informació” i pau interior. I també una mica d’Artemisa

Desestimant la meva pròpia proposta d’allunyar-nos dels mitjans de comunicació aquests dies, ahir, després de més d’una setmana, el meu company va suggerir que escoltèssim les notícies al vespre. D’acord. De tant en tant, amb la mateixa distància prudencial que recomanen parlar amb algú pel carrer en temps de coronavirus, amb aquesta mateixa distància, també es poden escoltar les notícies de la televisió/ns.

Des que va començar el Coronavirus hem obert la televisió per escoltar les notícies 4 vegades. Les tres primeres, els tres primers dies. Atònits pel que passava. Ahir va ser la quarta. I vam recordar perquè, també atònits, vam deixar de voler “informar-nos”. 

De bones a primeres, m’agradaria preguntar-te, quants cops escoltes o llegeixes notícies aquests dies? (Respira la pregunta, respon-te…) Cada dia? Quants cops? 

T’has parat a pensar que la teva opinió, les teves desicions, les teves emocions, els teus judicis i les teves vivències són proporcionalment semblants al contingut de les notícies en la freqüència i intensitat en que les reps?
Doncs ahir, de la mateixa manera que els tres primers dies que vam escoltar les notícies (les de Tv3 per ser exactes) ens vam tornar a trobar amb més d’una hora de coronavirus a la taula. Amb anuncis de programes especials de coronavirus. Amb coronavirus i coronavirus. I més coronavirus. Enviant, radere de textos i imatges, missatges constants de por i alerta. 

Tornem a tu ara. Tu que potser t’informes cada dia. Per saber què està passant. T’has plantejat que passen moltes, moltíssimes, altres coses més que el coronavirus? Que dins de tot el que està passant amb el coronavirus (que no és poc) hi ha moltes (MOLTES) realitats i mirades? Què passa si només t’informes a través d’una? I si fan el mateix sis milions de persones?

T’has plantejat reduïr aquest soroll extern i deixar de voler estar informat? Perquè necessites estar TANT informat? Que està tapant en tu TANTA informació? És por? Inseguretat?… 

Imagina’t que ara, de cop i volta, aquests sis milions de persones deixen d’informar-se o ho fan molt poc (per exemple, un cop a la setmana) i amb les ulleres i la distància de seguretat recomanades. I que al deixar d’estar tot el dia consumint informació i alimentant pors i inseguretats, confinats, aquests sis milions de persones s’ocupen (en comptes de preocupar-se) d’elles mateixes. Aprofitant aquest temps de parada per retrobar-se, per saber qui són. Posen la mirada endins. I, al fer-ho, descobreixen totes aquelles notícies que el seu cos té per a elles i fins ara no havien escoltat. I també la seva ment. I llavors descobreixen que aquestes notícies que el seu cos i la seva ment li expliquen, resulta, que estan íntimament lligades amb les seves emocions que viuen. I, en conseqüència, descobreixen, que amb la seva forma de vida. I per tant, en la seva mirada i les seves accions diàries.

Diga’m, que creus/sents que passaria exactament, en el mateix moment que estem vivint, si sis milions de persones, en comptes de consumir la informació dels mitjans de comunicació consumissin la informació del seu cos?

Res. Necessitava deixar aquesta reflexió sobre la taula. Tot i que m’agradaria que a sobre de moltes taules. Perquè lluny d’estar inspirada en les mateixes notícies de TV3, el que m’ha inspirat a escriure això és escoltar i llegir, durant tooots aquests dies de confinament, les opinions/visions/informacions de les persones. També els seus judicis cap a les accions dels altres. Amigues amb angoixa i por sobredimensionades (excès d’informació i falta de centre), imatges virals de supermercats buits (excès d’informació i falta de centre), persones enfadades amb altres persones per no estar fent el que ells creuen que han de fer aquests dies (o el que els mitjans li estan dient que cal fer) (excès d’informació i falta de centre), i així una llarga llista de situacions…

Només posar-hi mirada. I obertura d’altres debats interns i preguntes que ens puguem fer. Perquè al final tots estem vivint el que necessitem viure. Però cal, sempre, posar mirada.

I per últim, no voldria deixar aquest escrit per acabat sense explicar la gota que ha fet tombar el vas perquè que jo escrigui tot això. I és que ahir, a les notícies, van explicar com havíen retirat de youtube diferents videos casolans de desinfectants. Per les imatges que mostràven, no s’acabava d’intuïr amb què els estàven fent, per tant, no puc opinar de la seva autenticitat (i potser tampoc podria sabent-ho). Però entre mig d’aquelles imatges casolanes i van deixar anar la imatge de Josep Pàmies parlant. I uff. Allà em van tocar la fibra. Focs artificials dins meu. Hola ràbia.

Vaig intuïr, perquè explicar, no van explicar res (només van jugar amb les imatges i la subtilesa de les ments), que el Pàmies, en aquell video deuria parlar de plantes que acompanyen i ajuden a sanar el cos en casos d’infecció vírica. Com el coronavirus, l’èbola o qualsevol cosí d’ells. I em vaig imaginar (i posaria la mà al foc) que deuria mencionar i parlar de l’Artemisa Annua.

Tot això em va passar pel cap en milèssimes de segon. Juntament amb molta ràbia i impotència.

I necessito, no defensar al Pàmies (que també s’ho mereix perquè sempre l’estan criminalitzant en els mitjans “d’informació”), sinó defensar i posar paraules a les plantes. Als seus POTENTS acompanyaments sanadors quan nosaltres sabem ESCOLTAR I ATENDRE al nostre cos. Escoltant la seva informació.

L’Artemisa Annua és una planta potentíssima. Amarga. Purgant. Al purgar-te, elimina totes les toxines i excessos del teu cos. Virus inclosos. Per això és una planta que es recomana en casos com els que avui en dia vivim. O que es recomanaven quan va haver-hi el brot d’èbola (del qual, l’associació de la dolça revolució va voler enviar plantes, GRATUÏTAMENT, al govern de Guinea Conakry per ajudar en la pandèmia i aquests, ni els agafàven el telèfon ni els contestàven els e-mails. A les farmacèutiques si.). (O també podriem parlar de la Marató de Tv3 i de les vegades que s’ha intentat que donin veu, ja no parlem de diners, a la medicina natural…). Res, que m’envaig del tema.

I què passa amb les plantes? Doncs dos coses. La primera, i per la qual la majoria de gent desestima la seva potència sanadora, és perquè no actuen com una pastilla. I es clar, pendre’s una pastilla i no escoltar al cos ni acompanyar-lo és molt més fàcil. Entendre que el cos necessita un temps i una escolta interna per a sanar-se, això ja emprenya una miqueta més. I tampoc som coneixedores de la medicina de les plantes (ni confiadores), com a societat, més enllà de la camamilla pel mal de panxa.

I la segona cosa que passa amb les plantes, i de la que no penso fer cap comentari, són les farmacèutiques, el capitalisme, l’avaricia i la falta d’ètica envers la vida humana i la de tots els èssers vius del planeta.

Dit tot això, expressat, sentit i recol·locat dins meu, retorno a la meva pau. A reconnectar amb ella. Perquè sense canalitzar la nostra ràbia i escoltar-la dins del nostre cos, és difícil tornar a veure el camí cap a la pau interna. I és, justament des d’aquesta, on jo puc trobar el meu centre. I viure d’es d’aquest. Sense necessitat de que ningú m’informi de com està la vida. Perquè jo estic vivint conscientment la meva.

Una abraçada,

Judith

#reconnectantamblamevapau