El descans i la regeneració durant el post-part

Vull començar aquest escrit deixant clar que el que relato a continuació és la meva experiència (i la de la meva família) en aquest trànsit per trobar el descans durant un post-part on vam arribar al punt que les nits cada vegada eren més complicades. Cada cop menys estona de son i més plors, fins arribar al punt dels crits per part del meu fill. Ho comparteixo per si alguna de les eines poden ressonar a algú o, si més no, inspirar per poder trobar el seu camí cap al descans.

Detallo la vivència en tres parts diferents; l’autocura, la sanació i el camí cap al descans.

Primera part. L’AUTOCURA: mirada interna. Quan vam començar a percebre que no descansavem i que hi havia una demanda molt seguida i alta de teta durant les nits, vam començar a posar mirada a la situació. Això va ser al voltant del mig any, aproximadament. Basant-nos en el disseny humà de l’Om (projector amb el centre emocional buit) saviem que era important com estava l’entorn (sobretot jo, la mare, i la resta de la família que convivim) perquè ell pogués estar en calma i descansar bé (una persona amb disseny humà projector projecta el que hi ha a l’entorn i una persona amb el centre emocional buit s’empapa de les emocions del grup on es troba i les fa seves). Així que la primera mirada va ser cap a mi. Cuidant què necessitava jo per estar tranquil·la i per sentir-me a gust i cuidant què necessitava la nostra llar per ser tranquil·la i que l’ambient fos acollidor i càlid. Així que el primer que vam començar a atendre va ser l’acompanyament lent i present en els trànsits d’anar a dormir i de llevar-se de tota la família, sense automatismes, cuidant els moments i el que fos necessari, sense crear un dogma sinó posant de valor el sentir què ens pot anar millor en el moment que estem. Durant la nit, per mi va ser necessari comptar amb el meu company quan alguns dies la situació se’m feia insostenible i el meu sistema nerviós estava apunt d’explotar. Així que en aquests dies només sostenia fins on era necessari (teta i teta i teta) i la resta se’n ocupava el meu company. Paral·lelament, era necessari, per mi, trobar espais durant el dia per atendre’m a soles, per cuidar-me. Dutxes presents amb una bona sucada d’oli a la pell, una estona de meditació o contemplació al matí (això ha estat el més clau per a mi), estones sola davant del foc amb una infusió, un bon suc verd els dies que havia dormit molt poc… i algun dia excepcional m’he anat a fer un massatge ayurvèdic (vaig aprofitar l’aniversari i el Nadal per demanar aquestes experiències de regal!) i inclús una horeta d’spa en un hotelet que hi ha al meu poble. Reconfortar-se per tornar al centre. Pensar i sentir que tot és cíclic i que està sent per quelcom, sense voler entendre, simplement transitar-ho de la millor manera. I també, molt important, delegar! Concretament he delegat explícitament tasques de la llar que se’m feien feixugues per poder sentir-me tranquil·la a casa només llevar-me sense sentir pressió per haver-les de fer (doncs tenir la casa per fer és quelcom que a mi se’m fa feixuc), a part de que tenir la casa neta i endreçada, ajuda molt a que tota la família hi estigui en pau. A més a més, de tant en tant, hem anat fent neteges energètiques tan a la llar com a cada un dels que hi vivim per anar descongestionant la situació. I la veritat és que toooootes aquestes eines ens han ajudat (i ens ajuden) a sostenir de la millor manera possible el dia a dia.

Malgrat que l’autocura i la consciència energètica han estat i són l’eix transversal de tot l’acompanyament en aquest trànsit, vam arribar a un punt, vora els 9/10 mesos en que la cosa es va anar posant pitjor i l’Om va passar de llevar-se per fer teta una mitjana de 7/8 vegades a poguer-ho fer fins a 16 vegades (aquest dia va ser molt heavy) i en comptes de plorar una mica, a crits. Moltes vegades continuava plorant i cridant després de la teta. I aquí vam ser conscients de que quelcom s’estava manifestant. Que cada cop anava a més tot i posar tot l’embolcall necessari per tenir un bon descans i un bon ambient a la llar. I va ser quan vam començar a demanar ajuda.

Segona part. La sanació: entendre que a través de qui som manifestem el que es necessari que sani el nostre llinatge. Així que la vida ens va anar posant eines damunt la taula. Portes a les que picar i persones per a les que deixar-nos acompanyar. Vam començar un petit treball (que ja haviem iniciat just després del part) de biodinàmica craneosacral. Jo sentia que hi havia quelcom encallat del part (una cessària d’urgència després de 30h), com si hi hagués quelcom per sanar d’aquell moment. Així que de seguida vam evolucionar de la biodinàmica a la teràpia perinatal. En ella és a través de l’escolta del cos i del seu moviment en que cada un dels membres es va expressant per anar entenent què està passant. Vam fer 3 o 4 sessions d’aquesta teràpia i ens va anar molt bé per: desencallar i descongestionar-nos a nosaltres com a parella, per entendre, veure i viure que l’Om no tenia cap problema amb el part, que era jo qui tenia que sanar el succeït i, per tant, per donar-me un espai de sanació i alliberament de tot el el part, i per sentir-nos més equip amb el meu company i empatitzar més l’un amb l’altre. Paral·lelament a aquesta teràpia, vam fer una tongada de tres setmanes d’essències florals. Tots. L’Om i jo ens preniem les mateixes, una per al pare i una altra per al germà gran de l’Om. A través de les essències que sortien que necessitava l’Om vam poder anar fent un seguiment del que anava succeïnt i que es representava a les nits. Les primeres flors parlaven d’un patiment i d’unes pors. Les segones d’un patiment desencallat i la obertura d’un trauma amb pors i les terceres de necessitar assimilar els aprenetatges, anclar-los, i, encara, parlaven de pors.

Sembla extrany parlar de totes aquestes pors, patiments i traumes en un nadó de menys d’un any però es que, paral·lela i sincrònicament a tot aquest treball amb les flors i a la teràpia perinatal, vam treballar amb una sanadora i harmonitzadora de la llar i de les persones que ens va anar netejant i alliberant de llegat i patrons anclats que l’Om manifestava del meu llinatge femení. Vam alliberar pors i emocions que jo veia reconegudes en mi, també en la meva infantesa. Evidentment, no entraré a explicar tot el que vam moure, però si us vull compartir una curiositat de tot plegat: representa que l’Om estava manifestant unes pors i un trauma que venia d’arrel de la meva revesàvia en relació amb l’home amb qui ella va compartir la seva vida. Bé, la nit que vam fer aquesta alliberació, l’Om, automàticament, va deixar de cridar. No ho ha tornat a fer mai més. Va continuar la alta demanda de teta però sense crits. La curiositat ve de quan vaig voler anar a mirar l’arbre geneològic que havia fet darrerament (arrel del viatge a les ancestres) i just arribava fins als revesavis. I concretament, aquesta revesàvia vaig veure que estava casada amb un home que tenia el mateix cognom que ara porta el meu fill. És a dir, el cognom del meu company. Pell de gallina.

Aquesta va ser la primera de 3 sessions amb la sanadora. A la segona vam tallar el cordó umbilical energètic. Estava aferrada al meu fill com si no hagués sortit de la meva panxa. Va ser fer aquesta sessió i, automàticament, ell va deixar de demandar-me tant de dia (només em veia passar i plorava per anar amb mi) i a les nits, el meu company el podia consolar molt més fàcilment.

Tercera part. Camí cap al descans: desicions sentides. A la tercera sessió va tornar a sortir el meu llinatge femení. I van sortir les pors de nou. Vam alliberar-les i vam recol·locar tothom al seu lloc. Aquell dia vaig sentir que necessitava posar un límit físic per dormir i vam explicar a l’Om que començaria dormir a la seva habitació (13 mesos). Jo estava una mica insegura a causa de la pressió social del que sé que és l’ideal (que el nen sol, orgànicament, sigui qui decideixi quan vol anar a dormir sol) i la sensació d’abandonament. Però la primera nit va anar fantàstica. Es va llevar una vegada, i va anar el meu company i el va fer adormir de seguida i a la següent, vora les 4 aprox de la matinada, quan es va llevar de nou, vaig anar a donar-li la teta i ja va dormir fins les vuit del matí. Portem un parell de setmanes així, i si que és cert que hi ha hagut nits més mogudes on o el meu company o jo em acabat dormint amb ell, però jo començo a descansar algunes hores seguides i sento internament que estem en el bon camí. Sanant, sostenint i acompanyant aquest nou trànsit. Agafant nous hàbits i deixant que l’Om expressi també com ho viu! Doncs des de que va començar a dormir a la seva habitació només fa teta una vegada a la nit però han augmentat les de dia (les havia deixat de fer). Així que també li donem aquest espai, ja que sento que nosaltres em decidit per ell (per necessitat de descans i regeneració) quan fer el canvi d’anar a dormir sol, doncs que ell també decideixi com vol distribuir la teta ara de nou.

I a poc a poc, anem fent camí. Sense sentir una regeneració espectacular en mi, però si que veient la llum, aplicant eines i deixant-nos sentir molt com estem i que necessitem tots (i com podem fer-ho per crear la millor sinergia!).

I ve, fins aquí puc llegir i explicar a dia d’avui! Desitjant molt fort el primer dia de dormir una nit seguida peró també gaudint de totes aquestes oportunitats de neteja i sanació que l’Om ens està oferint. GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES!